Actualitat del pensament noviolent

Actualitat del pensament noviolent

Publicat a Per la Pau, revista electrònica de l’ICIP, núm. 7, març de 2011 (no disponible en castellà)

En una època de crisi -no solament econòmica-, parlar de  l’obra de Gandhi és un desafiament a la vulgaritat del pensament dominant. Però, sobretot, per la seva enorme actualitat, vista la violència desfermada després del 11-S pels fonamentalismes, que diuen inspirar-se en religions, tant del terrorisme islamista com el de George Bush, que començà guerres invocant la Bíblia. I és que la noviolència de Gandhi precisament s’inspira en els fonaments de les religions per il•luminar un nou pensament social i polític.

La noviolència de Gandhi gairebé no té precedents en la història, només amb l’excepció de Lleó Tolstoi, amb qui el jove Gandhi havia mantingut correspondència i de qui va rebre influència. És a Tolstoi a qui cal atribuir el començament del pensament no violent com a acció política. Tolstoi havia construït el seu pensament basant-se en els principis cristians d’amor universal i tornar bé per mal, cosa que li donava peu a rebutjar en consciència les lleis de l’estat que impliquessin violència. Això el va portar a un enfrontament amb l’estat, pel qual sentia un enorme menyspreu i al qual atribuïa les majors perversions, les més destacades: subjugar els ciutadans i preparar exèrcits per fer la guerra. I davant d’això només quedava un camí, l’objecció de consciència.

Però Gandhi va anar molt més lluny. El que en Tolstoi són intuïcions per una pau universal enfront de la maldat de les lleis dels estats, en Gandhi esdevé un corpus teòric ben fonamentat construït en un sistema de valors que, basats en la noviolència, serveixen de regles socials per a qualsevol comunitat humana. I que ell posarà en pràctica, primer en la lluita pels drets civils dels indis a Sud-àfrica, després a l’Índia en la lluita per la independència del domini britànic. I d’on extraurà Gandhi les idees per convèncer, primer el poble indi i després la resta de la humanitat, doncs igual que Tolstoi, recorre als textos on es fonamenten les grans religions.

Però Gandhi no solament recorrerà a la Bíblia, també s’inspirarà en l’Alcorà, el Gita i el Mahabarata, com llegint el Zen, a Confuci i Buda. Però serà del Bhagavad Gita d’on extraurà la màxima de no fer mal, l’ahimsa, construït d’una negació (a) i himsa, que vol dir fer mal. És a dir, no causar mal a res viu: persones, animals o medi ambient. I que desprès completarà amb les lectures de l’Evangeli pel seu missatge d’amor, pau i perdó, i molt especialment del discurs de la Muntanya, pel qual sent una gran admiració.

Així, el concepte de no-violència creat per Gandhi no és una simple innovació en el món de les idees. Tampoc no es tracta d’una nova utopia social, sinó que és una revolució equiparable en magnitud a la teoria de la separació de poders de Montesquieu o de la plusvàlua de Marx, i representa com aquestes, un nou paradigma per a la transformació social de la humanitat.

Això és demostrable per la quantia de seguidors que Gandhi ha tingut, tant en el terreny de l’acció política  -Luther King, Petra Kelly, Nelson Mandela, Vandana Shiva, Aung San Suu Kyi, Dalai Lama, Ibrahim Rugova, Corazón Aquino i tants d’altres-, com en el terreny teòric de la noviolència, on la llista podria ser llarga. Així, i fins on jo conec, Itàlia és, per raons de proximitat, d’on ens han arribat textos de Lanza del Vasto, Lorenzo Milani, Aldo Capitini, Danilo Dolci i Giani Pontara;  d’EUA, Gene Sharp, l’acadèmic que ha desenvolupat la noviolència com una metodologia, i un llarg reguitzell d’autors no traduïts a casa nostra; de França, Jean Marie Muller; del Regne Unit, Bar de Ligt i Michael Randle; de Noruega, Johan Galtung, i Gonzalo Arias, el més conegut de l’Estat espanyol.

La noviolència gandhiana la podríem sintetitzar en unes breus idees: que la societat no violenta s’ha de construir de baix a dalt, de manera democràtica, buscant el consens i convencent la gent per transitar pel camí de la veritat; que la recerca de la veritat només es pot trobar a través de la reflexió amb un mateix, apel•lant a la consciència i preparant el cos i la ment per a la lluita per la transformació; que per combatre la injustícia i prevenir-la cal conèixer i escollir les formes de lluita no violentes; un cop delimitat d’on prové el mal, convèncer el rival, però mai destruir-lo, ja que s’ha de respectar el contrari i fer-li justícia; treballar per eliminar les desigualtats perquè subjuguen les persones, entre home i dona i entre classes socials, i en aquest sentit les desigualtats culturals i d’estructura social; la no-violència és un mitjà i un fi alhora, per tant no és solament un mètode, és també un pensament holístic i emancipador que abraça tota la humanitat.



 17/03/2011


Linia de recerca :
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"