La globalització militar

La globalització militar

Anualment, als voltants del mes de gener, els mandamassos de les finances mundials, rodejats d’una cort de polítics, es troben a Davos, Suïssa, en un Fòrum Econòmic Mundial per avaluar la marxa de l’economia.  
Publicat en febrer de 2002.  
Pere Ortega

Anualment els magnats de les finances mundials, rodejats d’una cort de polítics, es troben a Davos, Suïssa, en un Fòrum Econòmic Mundial per avaluar la marxa de l’economia, aquest any però, s’han desplaçat a Nova York per desagraviar aquesta ciutat dels atemptats del 11-9. Paral•lelament i amb menys rebombori, cada any a Munic, té lloc una altre cimera que no gaudeix de la mateixa cobertura informativa que Davos, però que, en canvi, no és de menor importància per la marxa dels esdeveniments mundials. És la trobada anual sobre polítiques de seguretat mundial, on cancellers, ministres de seguretat, alts comandaments militars i directius d’indústries militars es reuneixen per debatre la situació del món en aquells aspectes que tenen a veure amb la inseguretat i els conflictes.

Aquesta trobada de Munic es considerada de gran importància per les conseqüències que se’n deriven. Així, les ponències presentades pels diferents conferenciants, seguides de debats, marquen el camí a seguir en el futur immediat. Aquest any, EUA ha enviat a Munic, una florida representació de polítics i geoestrategues, els quals, amb afirmacions contundents, han dibuixat un horitzó ple de negres perspectives per la pau, o a l’inrevés, ple de bons auguris pels que defensen la guerra com a solució dels conflictes.

Entre algunes de les coses més rellevants que les informacions de la cimera ens han fet arribar, figuren les declaracions de Paul Wolfwitz, vice-secretari d’estat d’EUA, qui ha reafirmat el que George Bush ha repetit en diverses ocasions, “que la guerra global contra el terrorisme internacional no ha fet més que començar” i que s’estendrà contra tots aquells països que li donen suport. John McCain, senador republicà d’Arizona, va anar més lluny i va dir que a “Bagdad viu un terrorista” i que Iraq serà el proper front d’aquesta guerra iniciada a l’Afganistan. Afirmació en la que va coincidir el demòcrata Joseph Lieberman, ex-aspirant a la vice-presidència d’EUA.

Una de les coses més escoltades a Munic, i que es repeteix cada any, va venir de George Robertson, secretari general de la OTAN, qui va demanar als governs d’Europa Occidental un esforç per augmentar la despesa militar i ajudar així a eliminar el desfasament militar entre EUA i els seus socis europeus. Manifestació que va ser plenament reforçada per la delegació nord-americana present a la conferència, que van afegir que Europa no hauria de perdre el temps en projectes propis com l’eurocaça (Eurofigther) o l’avió de transport militar (Airbus A400M), quan EUA ja posseeix avions equipats amb tecnologies superiors. Deixant per sobreentès que, el que cal fer és que Europa renuncií a competir amb EUA en la fabricació d’avions i se’ls compri a ells directament. L’inefable ministre de defensa espanyol, Federico Trillo, va dir que havíem d’acceptar el repte, tot i afegint, que tots els esforços són pocs en la croada contra el terrorisme.

Les conclusions que es poden extreure de la conferència de Munic pels aliats d’EUA, són que cal incrementar la despesa militar per fer front als conflictes generats pel terrorisme; que la guerra només acaba de començar, serà llarga i continuarà durant els propers 50 anys; que els flancs on cal atacar terroristes o estats “delinqüents” (rogue states) que els donen suport són: Iraq, Corea del nord, Filipines, Somàlia, Iemen i Sudan, fins acabar amb tots els enemics de l’actual ordre mundial.

O sigui, els auguris no poden ser pitjors i Europa, al igual que en la recent acabada guerra de l’Afganistan, només jugarà un paper subaltern, i al màxim que podrà aspirar serà a donar suport logístic, facilitar bases militars, l’espai aeri i desprès, ajudar a pagar la reconstrucció i les destrosses que la guerra hagi ocasionat als territoris atacats, a més d’aportar ajut humanitari a la població civil que pateixi les conseqüències dels atacs. A Nacions Unides se li reserva un paper similar, doncs continuaran presoneres dels capricis d’EUA, qui des del Consell de Seguretat, no permetrà abordar aquells conflictes en els quals no compti amb la unanimitat assegurada, per evitar el dret a veto de les altres potències, i reservant-li el paper d’encarregar-se d’organitzar l’ajut humanitari per desprès del conflicte, com ha estat en els casos de Kosovo i Afganistan.

Després dels atemptats del 11-9, EUA ha dissenyat una estratègia de guerra total i de violències interminables, començant per restringir els drets fonamentals dels ciutadans i seguit d’atacs militars en diferents punts del planeta. Amb el propòsit d’encapçalar, sense discussions, l’hegemonia política, econòmica i militar mundial. La qual ja ostentava, però ara ho farà sense restriccions, doncs l’atac sofert en el seu territori l’11-9 li facilita la coartada per obtenir el seus fins. Els quals, són principalment, els d’afavorir els foscos (o cada dia més clars) interessos no declarats d’un seguit de corporacions que controlen els hidrocarburs i les empreses de noves tecnologies lligades a la seguretat, la comunicació i la indústria militar.
Com ha fet el Fòrum Social Mundial de PortoAlegre, cal reclamar la pau i la defensa dels drets humans mundials.



 18/11/2003


Linia de recerca :
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"