Raons per no signar el manifest “Catalunya per la seguretat humana i la pau”

Raons per no signar el manifest “Catalunya per la seguretat humana i la pau”

Els nostres col·laboradors, Pere Ortega i Josep Lluís Gordillo, descriuen en aquest artícle els arguments per no signar un manifest promogut per pacifistes catalans

Davant la invitació que molt amablement se’ns ha fet per signar el manifest pacifista Catalunya per la seguretat humana i la pau, volem deixar constància dels nostres arguments per no fer-ho.

En primer lloc, per evitar malentesos volem deixar clar el següent: Catalunya és una nació perquè així ho vol la immensa majoria de la població catalana i així ho ha afirmat en repetides ocasions una àmplia majoria del Parlament de Catalunya. És per això que el poble català ha de gaudir del dret a escollir el seu futur, i en aquest sentit som clarament partidaris de la celebració d’un referèndum o consulta sobre la creació d’un estat propi.

Respecte al document referit, com a pacifistes estem plenament d’acord en que tot el procés d’autodeterminació ha de ser pacífic. Així mateix subscrivim totes les referències a Gandhi, Luther King i a tots els antecedents històrics que avalen les arrels d’una cultura de pau a Catalunya. No obstant això, també cal recordar que han existit a Catalunya precedents històrics bel•licistes i de violència extrema contra altres pobles que no ens fan sentir-nos gens orgullosos d’alguns episodis del nostre passat, com ara el desperta ferro dels almogàvers i les brutalitats comeses en les conquestes imperials d’ara fa uns quants segles.

Tornat al document, no estem gens d’acord en que estigui “esgotat” el camí del diàleg en el conflicte que enfronta el catalanisme amb les forces polítiques espanyoles. Si fos així tampoc seria possible un procés pacífic d’autodeterminació que finalitzes en la secessió, doncs fins i tot aquesta també hauria de ser pactada amb les institucions de l’estat espanyol. Si qualsevol possibilitat de diàleg amb Espanya està esgotada, aleshores queda solament el camí de la imposició violenta de la voluntat d’uns o dels altres (i fins i tot aquesta forma de resoldre el conflicte també finalitzaria amb alguna mena de pacte). Seria negar la nostra condició de pacifistes afirmar que el diàleg entre Catalunya i Espanya està acabat. Encara resta molt camí per trobar solucions dialogades a un conflicte que, en la fase actual, tot just va començar fa set anys (el 2006 quan es va aprovar el nou Estatut).

En segon lloc, tampoc subscrivim les referències a la construcció d’un “nou estat independent”, perquè això prefigura que els signants han d’estar a favor de la creació d’un estat separat d’Espanya. Creiem que tenim més coses en comú que diferències amb la resta dels pobles de Sefarad, tan els de parla catalana, com els galaics, bascos, andalusos o castellans. Per tant encara hi ha molt de camí per trobar encaixos federals o confederals encara no explorats. En canvi, ara se’ns proposa la creació d’un estat independent a partir fonamentalment d’un argument que rebutgem per ideològic, l’anomenat “espoli fiscal de Catalunya per Espanya”. No és veritat que tots els ciutadans de la resta de l’Estat espanyol espolien fiscalment a tots els ciutadans de Catalunya. Aquesta afirmació és ofensiva per la major part de la població espanyola, especialment per les seves classes populars. És més cert que les classes treballadores i bona part de les classes mitjanes assalariades dels dos costats de l’Ebre estan sent espoliades fiscalment per la burgesia de tots els territoris peninsulars, la qual, des de fa dècades, practica l’evasió fiscal de forma sistemàtica.

Tercer, el manifest no diu res sobre l’encaix del nou estat respecte d’Europa. També en aquest àmbit cal ser explícits. La proposta dels principals partits sobiranistes considera a l’OTAN i a la neoliberal Unió Europea com el destí inexorable de Catalunya. Aixì doncs, en el supòsit de ser acceptada, Catalunya passaria a dependre dels centres de poder que governen la UE actual, un O.P.N.I. (objecte polític no identificat) que té molt poc de democràtic. El parlament europeu, l’única institució composta per persones elegides directament pels ciutadans, té tanta rellevància política com el parlament del Regne de Marroc. Per tant, també en aquest hipotètic estat català dependríem de les decisions antidemocràtiques de les instàncies supra-estatals que són les que ara imposen a Espanya (i a Grècia, Portugal, Itàlia o Irlanda, entre d’altres) les polítiques d’austeritat, empobriment i desmantellament del mal anomenat “Estat del Benestar”, així com la participació en guerres d’agressió. És per això que en aquest viatge no veiem gaires avantatges perquè, en l’etapa de globalització i d’interdependència en que vivim, els estats han perdut molta de la seva sobirania i l’han cedit a uns organismes que no tenen res de democràtics. Com han dit alguns, la independència que se’ns proposa seria una independència de joguina o de la senyoreta Pepis.

Per últim, els estats continuen sent –i ara és més visible que mai- la màxima expressió de la violència institucionalitzada, així com els garants últims de la reproducció històrica de la violència estructural, la qual en aquests moments està determinant l’augment de les desigualtats entre rics i pobres i entre ciutadans autòctons i immigrants. A Brussel•les, a Madrid o a Barcelona lo que hi ha malauradament són estructures de poder que sobretot defensen els interessos de les oligarquies empresarials i financeres. I a tota la UE hi ha molta violència institucionalitzada que es tradueix en contundents accions policials i en les intervencions militars a diversos llocs del món (l’últim cas a Mali).

En definitiva, ens sembla poc engrescador sortir d’un estat per crear un altre de característiques similars. Ara i en el futur, preferim centrar les nostres energies en reforçar els lligams amb tots aquells que, dintre i fora d’Espanya, amb o sense fronteres pel mig, comparteixen els nostres ideals de pau, democràcia, justícia social i emancipació. Amb ells continuarem lluitant per exigir a qualsevol estructura de poder –present o futura- la resolució pacífica dels conflictes i el respecte als drets i les llibertats fonamentals.



 12/02/2013


Linia de recerca :
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"