Refugiats, vergonya històrica

Refugiats, vergonya històrica

Els refugiats que fugen de les guerres criden a les portes d’Europa i aquesta els tanca les portes, vergonya històrica. 2016 ostenta el rècord de nombre de refugiats i immigrants que arrisquen la seva vida intentant arribar a Europa, el que comporta tragèdies humanes contínues tant en fronteres terrestres com en marítimes creuant la Mediterrània. L’origen d’aquest drama humà cal buscar-lo en les guerres i en les polítiques que imposen barreres a les fronteres.

2016 ostenta el rècord de nombre de refugiats i immigrants que arrisquen la seva vida intentant arribar a Europa, el que comporta tragèdies humanes contínues tant en fronteres terrestres com en marítimes creuant la Mediterrània. L’origen d’aquest drama humà cal buscar-lo en les guerres i en les polítiques que imposen barreres a les fronteres.

La majoria de les persones que estan apostades en diverses fronteres intentant arribar i entrar a Europa fugen de la guerra de Síria, d’Iraq, d’Afganistan, de Iemen, d’Eritrea o de Somàlia; guerres en què diversos països de la UE han intervingut militarment, s’han involucrat a fons per enderrocar governs no afins i substituir-los per governs dòcils als interessos occidentals perquè acatin els dogmes del lliure mercat i eleccions representatives.

Des de 2003 la UE ha inclòs com a amenaça a la seguretat, a “la nostra” seguretat, els estats fallits i el canvi climàtic, en tant que aquests dos factors poden provocar onades migratòries que poden arribar fins a les nostres portes. En definitiva, les migracions són concebudes com un perill a l’estil de vida dels europeus davant el qual cal protegir-se. En aquest sentit, un dels projectes de la UE que ha rebut l’impuls més important de totes aquestes noves plataformes va ser FRONTEX (2003), l’agència de control de fronteres de la UE. El resultat ha estat la militarització de les missions que aquest organisme porta a terme contra la immigració. Concretament, en l’àrea de la Mediterrània, zona considerada com la “primera línia de defensa” de les fronteres d’Europa. Frontex desenvolupa missions policials, aèries i navals d’intervenció ràpida, equipades amb material militar pesat, avions i helicòpters de combat i vaixells de vigilància marítima. Objectiu: que els immigrants no arribin a Europa. Encara que, publicitàriament, de tant en tant ens mostrin un vaixell militar, de la policia o de la guàrdia civil rescatant refugiats a alta mar, la seva tasca no és de salvament marítim, la seva missió és impedir que els refugiats arribin a les costes europees.

En tots aquests anys, els principals esforços humans i econòmics de la UE s’han centrat -i es continuen centrant- en protegir les fronteres, mitjançant tanques i filats, crear instal·lacions de concentració i detenció d’immigrants (com els CIES), criminalitzar el trànsit de les persones que creuen les fronteres i tornar als refugiats i immigrants a països propers a Síria. Perquè no arribin s’han creat fons d’ajudes econòmiques a països com Turquia, Jordània o Líban, que rebran ajudes econòmiques i crèdits si creen camps de refugiats en els seus països i impedeixen que arribin a Europa. Però la hipocresia i insolidaritat arriba fins a ciutats com Oberwil-Lieli (ciutat suïssa), que pagarà per no acollir refugiats, pagarà perquè els refugiats no facin malbé la bellesa del seu poble.

Fins ara, el tema dels refugiats s’ha abordat en termes de seguretat, però el que està en joc no és la salvaguarda de l’estil de vida europeu, el que està en risc no és continuar sent rics, el que està en joc són els valors i principis bàsics europeus com els drets humans. En sentit pragmàtic, les previsions d’Eurostat indiquen que en els pròxims 50 anys Europa necessitarà 50 milions de nous treballadors, es necessitaran 50 milions d’emigrants per treballar i mantenir el nivell de riquesa. No obstant això, tot el que es fa és crear agències i plans per impedir que arribin immigrants o refugiats.

Cal vèncer la por, aquests refugiats no ens deixaran sense feina, no ens deixaran sense recursos en els serveis socials i no són jihadistes que vénen a fer la guerra. No cal permetre que el debat migratori sigui un debat sobre seguretat. No cal parlar de “la nostra” seguretat contraposant-la a “la seva” seguretat. La seguretat és de tots, la seguretat ha de ser compartida o no és seguretat.

La política que s’està duent a terme per impedir que els refugiats trobin asil i una mica de pau en els nostres territoris serà una xacra que perdurarà en la història. D’aquí a uns anys no podrem dir que no ho sabíem, la vergonya pesarà per generacions a les nostres consciències.


  Llegeix l'article a Público.

 08/06/2016


Linia de recerca :
Publicat en Público, el 08/06/2016
Destaquem: Nova webapp Pacifistapp per estar connectada a l’actualitat del pacifisme, el desarmament i la desmilitarització!