Seguretat i defensa a Catalunya

Seguretat i defensa a Catalunya

El procés iniciat a Catalunya pel dret a decidir sobre el seu futur ha obert un debat sobre la seguretat i la defensa al que aquest artícle pretén contribuir.

Diverses han estat les veus que, dins i fora de Catalunya, s’han pronunciat sobre quina seguretat i defensa necessitarà Catalunya en el cas que esdevingui un estat. La creació d’un nou estat, fa necessari, que prèviament s’aprofundeixin moltes qüestions i una de les més importants és sens dubte la de la seguretat i la defensa.

Algunes opinions coincideixen que no es pot deslligar la creació d’un estat de les dimensions i la població de Catalunya dins l’Europa d’avui sense concebre la defensa armada i, per tant, la necessitat de tenir un exèrcit. Algú ha anat més enllà i fins i tot ha apuntat xifres del nombre de forces armades que necessitaríem, i s’ha dit que podrien ser entre 30.000 i 35.000 soldats amb una despesa al voltant de l’1,5% del PIB català. Això representaria una despesa de 3.000 milions d’euros anuals per defensar Catalunya. Però tenir un exèrcit, com algú ha recordat, requereix tenir una indústria militar pròpia, si no es vol dependre del subministrament d’armes de l’exterior. I això voldria dir fer esforços en R+D i inversions públiques per afavorir la implantació d’una indústria d’armes avui inexistent. En aquest sentit, els defensors de la defensa armada esgrimeixen com a principal argument de la despesa militar els enormes beneficis que reporta a l’economia nacional la producció d’armaments pels efectes del transvasament de tecnologies en R+D a la producció de béns civils. Cosa que ha estat demostrada en molt pocs casos i, més aviat al contrari, sí que es demostra que la despesa militar entorpeix el creixement de l’economia productiva. D’una part, la despesa militar genera endeutament i dèficit públic (mirem el cas d’Espanya o d’EUA); d’una altra, impedeix que recursos de capital, monetaris i de béns d’equip flueixin cap a l’economia real i productiva, i també mà d’obra i coneixements tecnològics.

A tot això, el president Artur Mas, va opinar que el nou estat català no tindria exèrcit, perquè en la voluntat d’esdevenir un estat dins de la Unió Europea, Catalunya s’integraria en l’estructura militar de l’OTAN, donant per suposat que aquesta aliança militar ens podria estalviar de tenir un exèrcit. Sobre aquesta qüestió, cal precisar que l’OTAN és un organisme de defensa militar col•lectiu presidit per la màxima de “tots per un i un per tots”. És a dir que, en el cas que algun membre fos atacat, s’ha d’aplicar l’article 5 del Tractat, que diu que tots els altres països membres han de córrer a defensar-lo. Aleshores, si no tenim exèrcit, sembla difícil que Catalunya fos admesa a l’OTAN. És clar que Islàndia no té exèrcit i és membre de l’OTAN. Però aquest país només té 330.000 habitants i en canvi Catalunya en té 7,5 milions, i amb aquest nombre no es probable que ens admetin a l’OTAN. En canvi, a la UE sí que no hi ha cap problema i, contràriament als que opinen que no ens admetran, s’hi pot entrar sense exèrcit i encara més sense estar a l’OTAN, com és el cas d’Àustria, Finlàndia, Irlanda, Malta, Suècia i Xipre.

Però abans de parlar d’un exèrcit català, s’hauria de parlar de quins són els perills i/o amenaces que el justifiquen. En aquest sentit i en primer lloc, un estat català no serà viable sense arribar a acords amb Espanya, perquè abans haurem de convèncer els nostres veïns que la convivència, la fraternitat i la cooperació seran igual de bones, o fins i tot millors, separats en dos estats que continuant junts i barallant-nos. Perquè la separació de Catalunya d’Espanya, i en això tots hem d’estar d’acord, no ens ha de convertir en enemics. Seria esquizofrènic pensar que necessitem un exèrcit per defensar-nos d’Espanya, perquè aleshores entraríem en una dinàmica perversa i de magnitud imprevisible. I, al contrari, els llaços que ens uneixen són tan estrets que potser hauríem de compartir, entre d’altres coses, també la seguretat. I dic compartir la seguretat, què no és el mateix que defensa. La seguretat i la defensa són coses diferents, i a més, ambdues, poden ser civils i sense tenir necessitat de crear un exèrcit.

Si Catalunya mantingués estrets llaços amb Espanya, podríem arribar a acords en l’àmbit de la seguretat. És clar que algú argumentarà que compartir la seguretat amb un altre estat és perdre part de la sobirania. Però la sobirania nacional en un món tan interdependent ha perdut molt del seu antic sentit. Espanya també té cedida sobirania a la UE en molts àmbits; i a Estats Units i l’OTAN en qüestions de defensa pel fet de permetre bases i instal•lacions en sòl espanyol.

Després hi ha altres arguments de pes per desconsiderar el fet de tenir un exèrcit propi. En el concepte clàssic, la seguretat s’entén en termes estrictament militars, on les forces armades estaven dirigides a donar seguretat a persones, territori, infraestructures i recursos, incloent interessos a l’exterior. Així, s’intentava dotar els exèrcits de les millors armes possibles i de l’ensinistrament militar en l’art de fer la guerra, ja fos defensiva o ofensiva.

Però, en canvi, en una concepció actual, la seguretat s’articula posant a l’ésser humà al centre de les polítiques públiques, amb l’objectiu de resoldre les necessitats dels éssers humans afectats per les inseguretats provocades per la globalització en els àmbits polític, econòmic, social, cultural i mediambiental. Allò que Nacions Unides ha denominat com seguretat humana. Un concepte lligat al de desenvolupament entès com un procés per eixamplar les capacitats i llibertats de les persones.

Aquestes haurien de ser raons suficients perquè Catalunya renunciés a tenir un exèrcit propi i busqués la seguretat i la defensa dins de l’àmbit civil.



 21/12/2012


Linia de recerca :
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"