Síria, la falàcia de seguir armant

Síria, la falàcia de seguir armant

La guerra civil a Síria ja fa gairebé dos anys que dura. I fins ara els resultats són més de 70.000 morts, centenars de milers de ferits, un milió de refugiats, més de dos milions de desplaçats interns i un país paralitzat i enfonsat en el caos.

Davant de la violenta repressió iniciada el març del 2011 contra les inicials demandes pacífiques de llibertat i justícia, molts activistes no van veure més sortida que armar-se. Pensaven que només armats, o amb una intervenció militar exterior, la repressió s’aturaria. No obstant, després que el juliol del 2011 es formés oficialment l’Exèrcit Sirià Lliure, la violència no ha fet més que augmentar, els morts s’han incrementat molt més ràpidament i el règim demostra no tenir escrúpols a l’hora de castigar els rebels i els seus partidaris. L’oposició es fa forta en regions importants del territori sirià, però el règim segueix controlant tot l’espai arèri i exposant poblacions senceres a les represàlies indiscriminades del seu exèrcit.

Un bon exemple d’aquesta violència sense límits és l’anunci fet el 16 de març per Human Rights Watch, en el que registrava 156 atacs amb bombes de dispersió, bombes prohibides per la Convenció internacional sobre municions en dispersió. Segons HRW, l’exèrcit hauria atacat almenys 119 poblacions amb bombes de dispersió de fabricació majoritàriament soviètica dels models RBK-250 PTAB-2.5 i RBK-250 AO-1Sch, dels anys 70 i 80. Semblaria que les bombes de dispersió ja estaven en possessió de l’exèrcit sirià des d’abans de l’inici del conflicte armat. Aquestes bombes són especialment mortíferes i indiscriminades, perquè llançades des d’avions o helicòpters s’obren a mitja trajectòria i es dispersen al seu torn en fins a més de 150 projectils fragmentats en totes direccions, produint principalment víctimes civils, tant per la seva impossibilitat de distingir entre civil i combatent com per l’elevat percentatge de residus explosius que generen, que acaben mutilant poblacions senceres un cop finalitzat el conflicte. És per això que les bombes de dispersió van ser prohibides, però la Convenció no ha estat signada ni per Síria, ni per Rússia, principal proveïdor de l’Exèrcit de Baixar AlAssad. Les evidències recollides en desenes de videos d’activistes locals, confirmades per HRW, han dut a molts països a condemnar l’ús d’aquestes bombes per part del règim de Baixar AlAssad, entre ells els Estats Units – que tampoc no és signataris del tractat internacional de prohibició – . Espanya, tot i haver estat un dels primers països a eliminar les seves bombes de dispersió, no ha fet cap declaració al respecte, mostrant un comportament incoherent i irresponsable respecte al conflicte sirià.

Tot i les condemnes, els estats que recolzen l’oposició, els anomenats “Amics de Síria”, segueixen apostant clarament per una solució militar al conflicte. Sense voler intervenir amb tropes pròpies, reconèixen però, l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL) i la seva contrapart a l’exili, la Coalició Nacional Siriana (CNS) com a únics representants de l’oposició. La Unió Europea ha de decidir aquest maig si aixeca l’embargament sobre les exportacions d’armes i de material ‘no letal’ a Síria, obrint la via per a armar directament l’oposició. Tot i la Posició Comuna de la UE 2008/944/PESC que estableix en el criteri 3 la denegació d’exportacions a països en què la “situació interna” presenti “tensions o conflictes armats”, l’argument de Gran Bretanya o França és que no hi ha altra solució per acabar el conflicte que dotar els rebels de més armes. Una única solució, la via militar, que ja fa dos anys que intenten els sirians sobre el terreny. Però aquesta estrategia europea de protagonitzar el rearmament de l’oposició siriana pot estar condicionada perquè l’armament de l’oposició fins ara ha recaigut principalment en els països del Golf, i sovint amb destinació a grups d’inclinació salafista o jihadista radical, o grups locals que s’han vist forçats a adoptar postures més rigoristes per poder satisfer els seus finançadors. La UE no vol que triomfi una oposició en la que pugui tenir poca capacitat d’influència. Així doncs, argumenta que la retirada de l’embargament permetrà fer arribar armes a l’ESL i que així l’oposició reequilibrarà les seves forces. Tot i que ja hi ha evidència que moltes armes dirigides a l’ESL acaben de totes maneres en mans de brigades de tendència més radical. De ser així, la Unió Europea faria mostra d’un talant molt poc mereixedor del Premi Nobel de la Pau. Armar l’oposició amiga vol dir augmentar la circulació d’armes a la regió, una regió, el Pròxim Orient, que no va faltada d’armament ni de conflictes, i on sovint es dirimeixen les egolatries de les grans potències sense que s’hi hagin d’embrutar les mans.

Per altra banda, l’existència d’altres moviments anti-règim que des de l’inici de la resistència han cridat a una solució política i pacífica del conflicte ha estat ignorada. La Unió Europea no sembla donar-li prioritat al Comitè Nacional de Coordinació pel Canvi Democràtic, els signants de la Declaració de Ginebra del 29 de gener del 2013 i els milers d’activistes noviolents que segueixen lluitant al país i a l’exili per una aturada de les agressions i pel canvi polític, els que entenen que el paper que potències com Rússia o Iran juguen en el conflicte ha de ser tingut en compte a l’hora d’aturar el suport militar i d’aturar el deliri de violència perpetrat pel règim de Baixar AlAssad.

Entre nous temors de l’ús d’armes químiques contra la població civil, l’ampli ús d’armes de dispersió i la circulació de noves armes de fabricació iugoslava, l’escalada de violència no s’atura, les víctimes del conflicte va en augment i la fi de la guerra sembla més lluny que mai. La falàcia que la violència tan sols s’atura amb més violència es reviu cada dia a cada racó de la geografia siriana. Augmentar l’entrada d’armes al país agreujerà el conflcite armat i, per tant, el patiment de la població siriana, exacerbarà els odis comunitaris i en res contribuirà a una


   Llegeix l'article a Público

 08/04/2013


Linia de recerca :
Publicat en Público, el 08/04/2013
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"